#PrimaveraValenciana

Publicat a les revistes Catalunya i Papers de Balears, març 2012 

No sé exactament en quin punt estarà la Primavera Valenciana quan aquesta revista estigui impresa i distribuïda, però la meua sensació és que, més enllà de les protestes multitudinàries a rel de la repressió a les protestes estudiantils, hi ha un espectre que recòrre el País Valencià: l'espectre de la dignitat recuperada. Durant molt de temps —i molt vol dir molt— el País Valencià ha estat objecte de menyspreu per part de molts, entre els qual m'incloc, que veiem aquesta terra com un lloc ple de "fatxes", una terra de gent que s'auto odia i que renega de les seues arrels i cultura; una terra, en definitiva, a la que "s´hi puc, no m'hi acosto".

Aquesta és una imatge dels valencians que, una miqueta uns una miqueta els altres, hem anat creant fins a creure que és la imatge real i fidel del país. I a crear-la hi ha contribuït també un gran nombre de valencians, de la diàspora o no, que tan sols saben parlar malament de la seua terra i que tan sols són capaços d'estimar-la amb incomoditat. Tot plegat, ben amanit amb les hipòcrites declaracions d'amor a la pàtria del regionalisme dretà del blaverisme i el PP, ha anat generant aquesta estranya i deformada imatge dels valencians com una colla de regionalistes dretans, anticatalans fins la medul·la, cofois del caciquisme i qui sap quantes coses més, en comparació als quals els catalanoparlants serien una ridícula minoria radicalitzada. Però tan sols fa falta viure un temps entre els valencians per adonar-se que això és fals.

La primavera valenciana és un acte de dignitat recuperada perquè és un començar a deixar de creure’s aquesta deformada imatge del valencià que tan extesa està i que tant de mal ha fet a uns i altres. A la comunitat valenciana, ho sabem, hi ha una majoria electoral marcada des de fa anys; però també sabem que les majories electorals no necessàriament coincideixen amb les majories socials, i que en el particular cas valencià, amb una penosa llei electoral que fomenta el bipartidisme, cal tenir l’orella més al carrer que no pas a l’hemicicle. Hi ha un país que camina, que està fart de creure que les cartes ja estan repartides, i aquest és el país en el qual hem de centrar tota la nostra atenció. La resta, potser comença a ser aigua passada.

Un web per tothom

No obstant l'esperit universalista amb que neix el web, és prou habitual encara trobar llocs que segueixen la política d'oferir suport tan sols a les últimes tecnologies i als navegadors més moderns, deixant desatesos els usuaris que accedeixen al web des de dispositius més modestos o bé que, per algun motiu, tenen inhabilitades determinades tecnologies.

Origens

A grans trets, podriem dir que hi ha dos tipus de relat sobre el devenir humà: el de la caiguda o decadència, i el de l'ascens o progrés.

UPyD i el prejudici antinacionalista

L'antinacionalisme és un dels prejudicis més extesos entre l’esquerra. En dic prejudici perquè, si hom ho pensa, d'antinacionalisme n'hi ha ben poc, si és que n'hi ha.

Les víctimes

Exactament, qui són «les víctimes» en l'anomenat conflicte basc, i quin hauria de ser el seu paper en el procès que ara s'inicia? «Qui són» sembla una qüestió fàcil, però de fàcil no n'és gens, perquè és un terme que sembla reservat a l'ús d'uns quants.