Potser una de les cares més lamentables de l’actual model d’ocupació és la mala qualitat d’aquesta, no tan sols pel tipus de treball en sí, sinó per les condicions en les que es duu a terme. Els contractes temporals, l’absència d’horaris definits, les cada cop més establertes ETT’s, les subcontractacions, són tots ells factors que fan del treball fix un bé escàs i molt preuat pel què a vegades fins i tot cal pagar amb rebaixes salarials i augments de jornada. Aquest fenomen conegut amb el nom de “precarietat laboral” devora els més joves i lentament es va introduint també entre els treballadors i les treballadores que duen anys en una mateixa empresa. La confirmació d’aquesta sospita són els múltiples “acords” firmats a empreses com Fisipe on els treballadors han renunciat a part del seu sou per a què l’empresa no complís les seves amenaces de tancar la planta i traslladar-la a un altre indret.
Una definició curta i simple de què és la precarietat me la va donar un company de sindicat: la precarietat es un dèficit de drets i de recursos. Es a dir, els drets estan legalment reconeguts, però la viabilitat per dur-los a la pràctica queda meravellosament minvada per les condicions del treball. Amb un contracte de tres mesos qualsevol intent d’organització sindical serà contestat amb la no renovació. Si, a més, d’aquests tres mesos dos són de prova, l’acomiadament és lliure durant les dues terceres parts del contracte. Tot un luxe per a l’empresari.
La figura del precariat
Davant aquesta situació ha sorgit el discurs entre certs sectors de l’esquerra radical i de l’autonomisme que aquelles persones que treballen en la precarietat han d’organitzar-se pel seu propi compte, al marge inclús dels sindicats. Per això han aparegut iniciatives diverses com grups de treballador(e)s precari(e)s, la manifestació del MayDay i fins i tot quelcom anomenat Partido de los Precarios. El seu principal argument és afirmar que avui podem parlar d’una nova figura social, el precariat, amb el que identifiquen totes aquelles persones amb contractes escombraria, treballador(e)s immigrants irregulars, treballador(e)s d’ETT, persones que viuen de l’economia submergida –principalment dones– i, en resum, tot aquell conjunt de treballadors i treballadores que no gaudeixen d’unes condicions estables de treball.
Aquesta idea d’agrupar els precaris i les precàries en lluites pròpies té un sentit: els sindicats majoritaris de l’Estat espanyol no han mostrat gaire interès per l’assumpte. De fet aquestes noves formes de contractació són el fruit dels successius pactes amb la patronal i d’un fort retrocés reivindicatiu que han fet d’aquestes centrals sindicals simples corretges de transmissió de les necessitats del mercat capitalista. Què és sinó la proposta de CCOO i UGT de què tots els contractes temporals passin per ETT? A què respon si no la retallada de milers de llocs de treball a Telefónica acceptat per aquests sindicats i les seves crítiques a les lluites dels treballadors? (La Vanguardia, 1-5-04). És lògic que amb aquest panorama existeixi un rebuig per part de molts joves a organitzar-se sindicalment, ja que senten que els seus interessos són aliens als dels representants sindicals. I aquest sentiment es reforça amb una altra de les pràctiques habituals d’aquests sindicats: la doble escala salarial, que margina als treballadors i treballadores d’incorporació recent dins de les empreses. En els autobusos metropolitans de Barcelona, per exemple, els treballadors de la última promoció duen més de dos anys sense caps de setmana lliures. És que potser no tenen les mateixes necessitats com a persones? Òbviament, aquest tipus de situacions són terriblement beneficioses pels caps. Però també pels sindicats com CCOO i UGT, ja que així negocien convenis per separat i debiliten la lluita conjunta de tota la plantilla. És un clar reforç a la seva política pactista i de pau social.
Amb tot això sobre la taula ens podem fer la següent pregunta: tenen realment els i les precàries uns interessos diferents als de la resta de treballadors i treballadores?
Una classe, moltes condicions, una lluita
Dins de la classe treballadora sempre han coexistit moltes i diverses condicions. L’exemple més clar d’això és la diferencia salarial entre les indústries típicament masculines i les típicament femenines. Segons les estadístiques oficials avui en dia el sou femení sol ser un 20% més baix que el masculí. Això és degut a què el seu sou encara es considera un suport a l’economia familiar. Però tot i aquesta discriminació, a ningú se li acudeix dir que les dones hagin d’organitzar-se a part dels homes dins les empreses. Amb la precarietat passa el mateix. Lògicament cal posar de relleu la problemàtica especial del treballadors i treballadores que la pateixen i promoure lluites a les empreses. Tanmateix, si aquestes lluites es desenvolupen al marge de la resta dels treballadors, segurament estan condemnades al fracàs.
Una de les contradiccions del discurs del precarietat és que menysprea el valor de la lluita de classes. És a dir, entén que el problema de la precarietat és d’origen econòmic, però no entén que la resta de treballadors i treballadores no tan sols no tenen uns interessos diferents a defensar sinó que està en el seu propi interès que les lluites contra la precarietat es guanyin, ja que aquesta s’estableix allí on no existeix resistència. De fet, la precarietat conviu a les empreses, la majoria de les vegades, amb condicions més estables. També hi ha sectors sencers on la precarietat és la norma, com l’hostaleria i el comerç, però tot i així habitualment trobem aquesta doble realitat a una mateixa empresa, amb els mateixos patrons, les mateixes normes, els mateixos deures...
Hauríem de profunditzar més en aquesta contradicció. Com abans s’ha mencionat, entenem que parteix d’una situació real: la despreocupació per part dels grans sindicats i la seva preferència pel pacte que per la mobilització. Tanmateix, no podem permetre que uns arbres ens impedeixin veure el bosc.
Existeix un prejudici bastant estès entre l’esquerra radical que diu que els treballadors amb millors condicions no es mobilitzen pels seus companys i companyes amb pitjor tracte. Lluites com les de Sintel, Miniwatt o Funosa el desmenteixen. Altres, com la dels martiritzats conductors de TMB el corroboren. Però el que ens hem de preguntar és: quina tradició sindical i de lluita hi ha darrera de cada un d’aquests conflictes? Si els miréssim un a un segurament trobaríem la següent situació: a aquelles empreses on existeix una tradició de lluita des de la base existeix la solidaritat entre categories i es tendeix a la reivindicació d’una única escala salarial; en aquelles on es sufoca la mobilització i es promou el pacte des de les cúpules sindicals no hi ha solidaritat i existeixen pitjors condicions i més categories salarials. Lògicament, aquestes dues tradicions poden coexistir dins una mateixa empresa, i aleshores dependrà de la correlació de forces.
Per tant, hi ha un sindicalisme que promou la lluita des de baix i la solidaritat, i un altre que mou des de dalt i que busca la pau social. Però no existeixen dues classes treballadores amb dos interessos oposats. Afirmar això és promoure la divisió de la classe i entrar en el terreny de la impotència i el desànim. La qüestió és organitzar-se en els mateixos sindicats als llocs de treball i promoure lluites unitàries i fortament reivindicatives.
Desgraciadament no tots els sindicats estan disposats a acceptar això, però afortunadament existeixen altres opcions de lluita que creuen en la solidaritat i en la lluita des de la base. Sindicats com la CGT i la CNT defensen un model radicalment diferent al promogut per CCOO o la UGT. Un exemple el trobem a la foneria Funosa, a Igualada, on la CGT és majoritària. Actualment l’empresa té un 18% de temporalitat. Quan CCOO era majoritària al comitè n’hi havia un 80%. A Sintel, pel contrari, la lluita va ser tirada endavant per treballadors afiliats majoritariament a CCOO. Tanmateix, ells tenien una tradició de lluita des de baix diferent a la promoguda per les seves cúpules. No és estrany que acabessin sent traïts per la seva pròpia organització.
Precariat o classe treballadora?
Així doncs, podem parlar del precariat com d’una nova figura social amb uns interessos diferents als de la resta de treballadors i treballadores? Radicalment, no. Podem utilitzar el terme per referir-nos a un col·lectiu específic, igual que podem parlar de treballadors immigrants en situació irregular, d’aturats o de treballadors majors de 40 anys, ja que són col·lectius amb problemàtiques específiques i no necessàriament compartides. Però tan sols podem parlar d’una classe treballadora i d’un sol origen del problema: el capitalisme i la societat de classes. Promoure lluites separades entre homes i dones, entre negres i blancs, entre homosexuals i heterosexuals, entre precaris i menys precaris, equival a debilitar la classe treballadora i a fer-nos creure que cada col·lectiu específic té uns interessos oposats als demés. Això significa admetre que els natius som responsables de l’explotació dels immigrants o que els treballadors estables es beneficien de la precarietat. Però tan sols els patrons, els capitalistes, treuen profit d’una cosa i altra.
El discurs de buscar solucions específiques per a cada problemàtica no és gens nou, és el que sempre ha defensat la socialdemocràcia. Per als revolucionaris no hi pot haver una solució per a la precarietat i una altre per a la immigració irregular. El nostre anàlisis ha de ser suficientment global com per veure que és una mateixa classe la que es beneficia d’aquestes diferents opressions. Per combatre-les necessitem una lluita potent i unitària amb fortes arrels a la classe treballadora. L’alternativa als problemes que genera la precarietat és organitzar-se als llocs de treball i als barris i dirigir una lluita sense treva contra els fonaments econòmics, morals i socials de la societat capitalista.