Hi ha coses a la vida que van de dos en dos. Segons la publicitat de Danone, els petit-suis en són una d’elles. Segons els llibres d’història, capitalisme i militarisme en són una altra.
Més enllà de bromes, els últims cent anys d’història estan plagats d’exemples on el desplegament de l’economia capitalista s’ha fet a cop de fusells i bombes, i de molts altres on, potser no de manera directa però sí evident, s’ha utilitzat la guerra o la submissió violenta d’un poble per a defensar uns determinats interessos econòmics. Un dels casos recents més clars és la guerra d’Iraq, el caràcter purament econòmic de la qual no s’ha pogut amagar ni tan sols a la persona més inexperta en política. Però Iraq és tan sols el darrer cas.
Després de la Segona Guerra Mundial el panorama polític es va caracteritzar per una forta escalada militar de les dues potències al voltant de les quals giraven totes les influències: els Estats Units i la Unió Soviètica. Aquest període, conegut com a Guerra Freda, és la prova més palpable de com per a què un mercat sigui sòlid cal que es pugui defensar militarment.
Però aquests països també van reforçar un altre aspecte de l’àmbit de la defensa: la seguretat interna. Amb l’excusa de la infiltració d’espies enemics, els governs d’Estats Units i de la URSS van aprovar lleis que restringien les llibertats civils i que perseguien els sectors considerats dissidents. Als EEUU, per exemple, a la dècada dels 1950 el Comitè d’Activitats Antiamericanes (subvencionat pel govern) es dedicava a imprimir pamflets com Cent coses que hauries de saber dels comunistes. El secretari general del comitè deia que hi havia massa comunistes a Amèrica, i que “cada un d’ells [portava] dins seu la llavor de mort de la societat”. Aquells anys es respirava l’anticomunisme a tot arreu; les revistes de gran tirada publicaven articles amb títols com Els comunistes van darrere el teu fill, i l’heroi de còmic Capità Amèrica alertava als seus infantils lectors de la presència de “comunistes, espies i traïdors”, per després reconfortar-los dient que ell i “tots els homes lleials i lliures” tindrien cura de la seva seguretat. Fins i tot a les escoles es feien simulacres de com actuar davant d’un atac aeri soviètic (1). Tota aquesta propaganda oficial va ajudar a crear un clima de por entre la població amb la que es va justificar un augment del pressupost militar i de defensa que, per altra banda, significava la reducció de despeses en matèria social.
Això, que potser sembla absurd, té una gran importància en les polítiques militars i de seguretat que s’estan fent avui en dia. De fet, si canviem la paraula comunista per la de terrorista, són quasi bé les mateixes. I aquesta afirmació és talment certa quan parlem de polítiques europees.
La constitució europea en matèria de defensa
En general, utilitzaré els mateixos termes utilitzats en el text constitucional, on no es fa una diferenciació clara entre el que és estrictament militar i el que és policial. Quan es fa referència a aquests temes, sempre s’utilitzen les expressions “política exterior”, “seguretat comú” o bé “defensa”.
Un dels plats forts de la Constitució Europea és la creació de l’Agència Europea d’Armament, Investigació i Capacitats Militars (a la que a partir d’aquí ens referirem simplement com a l’Agència), encarregada de determinar les necessitats operatives, fomentar mesures per satisfer-les, contribuir a determinar i, si cal, aplicar qualsevol mesura adequada per a reforçar la base industrial i tecnològica del sector de la defensa (2). També té com a funcions avaluar el respecte dels compromisos de capacitats [militars] contrets pels Estats membres, donar suport a la investigació en tecnologia de defensa i augmentar la rendibilitat de les despeses militars (3). Tots aquests objectius responen al compromís que adopten els diferents Estats de millorar progressivament les seves capacitats militars (4). És interessant observar com en matèria militar s’utilitza el terme “compromís”, quan, en canvi, en articles dedicats a la política social (5) es limita a “fomentar” millores o a “donar suport” a les accions dels Estats membres. Aquest diferència de vocabulari en realitat és una mostra d’intencions i de prioritats.
Els objectius, doncs, de l’Agència, són millorar les capacitats militars dels països membres de la unió Europea. Això es fa amb mires a participar en missions, tan dins com fora de la Unió, que tinguin per objectiu garantir el manteniment de la pau, la prevenció de conflictes i l’enfortiment de la seguretat internacional (6). Aquestes missions podran contribuir a la lluita contra el terrorisme, inclús mitjançant el suport donat a tercers Estats per a combatre´l en el seu territori (7). A més, aquestes polítiques exteriors i de seguretat comú hauran de rebre el suport actiu i sense reserves[...] amb esperit de lleieltat i solidaritat mútua (8). És a dir, les decisions preses a nivell europeu no podran ser contradites, cosa que queda clara en un altre article on es fa referència als Estats que no estiguessin d’acord amb alguna decisió, els quals s’hauran d’abstenir de qualsevol acció que pogués obstaculitzar o impedir l’acció de la Unió (9). L’imperatiu d’aquest article és contundent.
¿Què vol dir tot això? En resum, vol dir que en els propers anys els Estats europeus reforçaran les seves capacitats militars per a continuar amb les seves polítiques de prevenció, que per ara han demostrat no ser les més apropiades per a la defensa de la pau ni per a la prevenció de conflictes. També significa fer llei la idea que el terrorisme (per utilitzar la seva mateixa expressió) és quelcom a ser tractar militarment, enlloc de políticament, condemnant al fracàs tota solució política, i per tant democràtica, dels diferents territoris on la lluita armada pugui estar present.
Aquest buit de contingut polític del terme terrorisme, àmpliament utilitzat des dels fets de l’11-S del 2001, el què aconsegueix és que quedi justificada quasi bé tota acció militar i/o policial. Si la organització ETA comet atemptats perquè són “una colla d’assassins”, tota mesura que l’Estat espanyol prengui serà poca comparada amb el què podria i hauria de fer. Si pel contrari, és un problema de sordera política en el que l’Estat hi està també implicat, aleshores la ciutadania pot exigir que es busqui una solució democràtica. Per tant, millor que ETA mai deixi de ser presentada com aquesta colla de mercenaris. La rentabilitat que l’Estat n’obté és major.
La indefinició sobre el terme terrorisme té un doble objectiu. Per una banda, justifica l’augment en despeses de defensa; per l’altra, justifica polítiques repressores i de major control social. Així doncs, els dies 6 i 7 de desembre de 2001, a la reunió de ministres de Justícia i d’Interior europeus es va tirar endavant la Decisió Marc sobre la lluita contra el terrorisme on es definia el grup terrorista com l’associació de dues o més persones que actua de forma concertada per cometre delictes terroristes, podent ser declarats com a tals aquells que pretenen intimidar greument una població, forçar indegudament als poders públics o a una organització internacional a fer o abstindre’s de fer un acte qualsevol; o desestabilitzar o destruir greument les estructures fonamentals polítiques constitucionals, econòmiques o socials d’un país o d’una organització internacional (10). Com es pot observar, dins aquesta definició tant hi entra Al-Qaeda com un grup d’ecologistes que boicotegen, posem pel cas, la construcció d’un pantà.
Aturar el projecte
En resum, el projecte de tractat pel que s’instituiria la Constitució europea ens planteja un marc militar i de defensa que respon, com no podia ser d’altre manera, a la lògica del neolliberalisme. Nous conceptes apareguts en el darrers mesos com atac preventiu o lluita anti-terrorista a gran escala, i fets ja consumats com l’augment de recursos per a la investigació en tecnologia d’us militar es farien llei en cas de que aquests tractat sigui aprovat.
Per tant, tots aquells sectors socials que ens hem mobilitzat contra la campanya bèl·lica empresa des dels fets-excusa de l’onze de setembre del 2001 i que hem rebutjat l’us de la guerra com a recurs polític, hem de denunciar enèrgicament el text constitucional que se’ns presenta com a necessari –inclús per part de certs sectors de l’esquerra institucional. L’aprovació del text significa la legalització de tot allò pel que hem protestat. Aquesta Constitució és la de la guerra i el neolliberalisme.
Ni la volem, ni la necessitem.
Notes
(1) The twenieth century, Howard Zinn.
(2) Art. 40, punt 3.
(3) Art. III-212, punts 1 a, d, e.
(4) Art. 40, punt 3.
(5) Per exemple, els Art. III-103 i III-104.
(6) Art. 40, punt 1.
(7) Art. III-210.
(8) Art. III-195.
(9) Art. III-201.
(10)Globalización y defensa de las libertades, José M. Hernández.