Els adults tenim un gran problema amb la infància. Si ens asseiem al banc d'un parc on els pares acostumin a dur la canalla, ràpidament entendrem per què. “No toquis això!”, “deixa la nena en pau!”, “no ploris més o et clavo un mastegot!”, “no et moguis d'aquí, que és perillós!”. La meitat o més dels inputs que un infant rep de part de l'adult són ordres o prohibicions. La resta, en el millor dels casos, són alabances i mims. Poc sovint ens dirigim a la canalla per a preguntar-los la seva opinió, demanar-los consell o simplement per saber què els passa pel cap. La nostra concepció de l'infant és la d'un recipient que s'ha d'omplir, i massa sovint oblidem que tot i les seves evidents limitacions, els infants són personetes capaces de pensar, opinar i escollir. La idea que l’infant és un menor, algú que no sap, algú que encara no és, predomina en la nostra societat. Si ens remitim a la fraseologia popular, trobarem l’afirmació que la infància és el futur. Però no, la infància és el present.
És a partir d’aquest punt de partida que des del Casal dels Infants dels Raval (CIR), seguint l’anomenada pedagogía de la vida cotidiana, inspirats en les idees del pedagog italià Francesco Tonucci (La ciudad de los niños, Fundación Germán Sánchez Ruipérez 1997) i assessorats pel Centre d’Investigacions Pedagògiques de l’Infància, l’Adolescència i la Juventut (CIPIAJ), un grup d’infants d’entre 9 i 11 anys ha començat a treballar un model de participació infantil i ciutadana que, entre d’altres activitats, es va encarregar de l’organització de la rua infantil del Carnaval 2005 i d’un procés consultiu sobre les reformes urbanístiques de la Plaça Gardunya, situada just darrere del Mercat de la Boqueria i davant mateix d’un dels locals del Casal. Els infants han comptat en tot moment amb el suport d’adults (educadors, famílies, responsables del Casal), però el pes de la iniciativa i el conjunt de propostes sempre ha sigut fruit de l’esforç col·lectiu d’un grup de 30 nens i nenes coordinats per sis companys escollits democràticament a la “rotllana”, espai de discusió que obre i tanca cada tarda el casal.
Un procès educatiu
L’experiència no partia del no res. Des de fa uns anys el CIR rep l’assessorament del CIPIAJ, una iniciativa que promou la participació infantil a partir de la pedagogia de la vida cotidiana, que defineix com “l’àmbit, el marc on es desenvolupa la globalitat de la nostra vida. L’espai on al moure’ns, aïllar-nos, relacionar-nos... intentem o no donar-li sentit a les nostres vides”. Aquest model pedagògic parteix de la premisa que la millor manera de protegir a un ser humà és potenciar la seva promoció i participació. Per tant, el seu no és un treball “per a”, sino “des de” i “amb” la infància.
Fou a partir d’aquesta col·laboració que un grup d’educadors del CIR es plantejà dur més enllà la seva pràctica educativa i treballar per a què cada cop més fossin els infants els que duguèssin la dinàmica quotidiana del casal. Això es feu a partir de comissions de treball que proposaven activitats, a partir de rotllanes on els infants podien fer aportacions, a partir de la possibilitat d’escollir entre diferents opcions d’oci, etc. Mica en mica tots aquests espais obriren el marge d’intervenció, i actualment són els mateixos infants qui moderen les rotllanes i qui organitzen les activitats, sempre amb el suport còmplice dels educadors, la opinió dels quals compta com la de qualsevol altre.
La Comissió Plaça Gardunya
Aquest procès va assolir un nou nivell quan a finals del curs passat l’Ajuntament de Barcelona va obrir un plaç per a què veïns i entitats de Ciutat Vella poguèssin opinar sobre les reformes urbanístiques que tindran lloc a la Plaça Gardunya, on actualment hi ha un pàrquing. L’educadora del grup va dur el retall de premsa a la rotllana, aixecant un gran interés entre els infants. En una altra sessió, un d’ells va dur un cartell que havia trobat pel carrer on s’explicava com prendre part de la consulta. A partir d’aquell moment es crea una comissió d’infants encarregada de recollir propostes dels seus companys, però per sorpresa dels educadors, aquests no es limiten a aquesta tasca sino que dissenyen tot un procès de consulta a veïns del barri, famílies i tècnics educatius. Van fer enquestes al carrer, van entregar formularis a les famílies per a què expossèssin la seva opinió, van parlar amb la directora del CIR per a què fes d’intermediària amb el Districte, van parlar amb la responsable del Districte, i tot això a partir del desig de transformar la seva realitat. Les propostes dels infants: una pista de patinatge sobre gel, un camp de futbol sala, una piscina. Les propostes de les famílies: un parc, una piscina, una zona verda, pisos de protecció oficial, un Centre Cívic amb diferents aules i recursos.
El treball dels Mitjans (grup del qual surt la comissió) també va tenir en compte un seguit de reflexions realitzades el curs anterior pels seus companys de Petits (6 a 8 anys), com per exemple la de la Carolina: “el meu barri és el Raval, el mau barri és brut i gros, el meu barri té moltes cases, el lloc que més m’agrada és el cole, m’agradaria que el meu barri tingués més parcs”. Els més menuts fins i tot havien fet una maqueta de plastilina sobre com els agradaria que fos el parc desitjat.
Totes les propostes recollides foren finalment entregades al Districte, el qual haurà de fer públics els resultats el proper desembre. La comissió d’infants tan sols fou una més de les entitats i associacions que presentaren propostes, però mostraren un gran interés en conèixer el màxim d’opinions possibles i van intentar parlar tant amb familiars com amb tècnics de l’Ajuntament, actitud que l’educadora del grup, Alicia Gonzalez, considera “democràticament exemplar”. Aquests nois i noies que tot just acaben la primària ja han après una important lliçó: el futur comença amb el present.
----------------------------------------------------------------------------------------------------
Entrevista a Alicia González, Responsable de Temps lliure i Comunitat del Casal Infantil del CIR
P: Com fou el procés de participació a la consulta sobre la Plaça Gardunya?
R: Tot va començar a partir d’un article de premsa que vam comentar on hi apareixia la paraula “participació”. Nosaltres estem treballant la metodología participativa, però costa molt donar contingut a un concepte que s’ha prostituit tant com aquest, i per nosaltres donar-li contingut significava el disseny d’un govern dels nens, la idea de que ells també poden transformar la realitat, que també són ciutadans, que les seves opinions són tan vàlides con les de qualsevol altre persona. Per treballar el contingut vam fer unes preguntes que incitéssin a reflexionar sobre què volien, i vam decidir que tan sols presentariem les seves propstes. En lloc de limitar-se a respondre les preguntes, van disenyar un procés participatiu, i van crear una comissió que va pensar a qui podien demanar opinió, i van escollir diferents ciutadanies, com ara professors, veïns, famílies i polítics.
P: Quina efecte creus que ha tingut tot aquest procès en els infants?
R: Per una part em va sorprendre molt que ells mateixos disenyessin el procès participatiu, i també que mostressin el sentiment d’abscència, és a dir, que necessitèssin l’opinió dels altres per a decidir. Em sembla que en això podríen donar una llicó de política a molta gent. Si parlem d’infants concrets, remarcaria l’autoconfiança que els ha donat. El fet de possar-se a parlar en públic davant de les famílies o de traduir les intervencions a l’àrab són coses que han fet per motivació pròpia. Per molts infants ha estat la primera que adquirien rols de protagonista davant la seva familia.
P: Quin ha estat el lloc dels educadors?
R: De simple complicitat. Els adults que hem acompanyat el procès no hem tingut actitiuds premeditades, l’agenda sempre l’han marcat els infants. Quan ells han fet propostes nosaltres els hem intentat aconsellar en la forma de durles endavant, però tot ho han fet ells, i ho han fet molt bé.
P: Què us agradaria aconseguir amb la vostra participació a la consulta?
R: Quan surtin els resultats de la comissió al desembre, ens agradaria que és reflexesin coses que els infants van comentar. Nosaltres els hem explicat que segurament cap de les nostres propostes serà acceptada, ja que hi ha una maquinària molt gran i s’ha de ser realista. Després d’anar a les reunions de Districte sabem que hi ha certes coses d’urbanisme que ja estan decidides. No faran un parc perque ho diguin els nens. Però el sol fet que una persona conegui el treball que hem fet i que després es vegin en els resultats ja és una fita per a nosaltres. L’ideal seria que s’aconseguís el que ells han decidit, però tampoc ha estat un procés participatiu honest. El plaç ha estat molt curt, i posar una oficina i un questionari a internet no és suficient. Cal reunir-se amb la gent.