• *

• Art al carrer Vs. Civisme

• * El Triangle, 13/03/06.

foto: juan josé fernández

En una escena de La vida de Brian, una de les pel·lícules més divertides dels Monty Phyton, un soldat romà sanciona a un rebel que fa pintades increpant el poder romà i l’obliga a escriure cent vegades la mateixa frase però, aquesta vegada, sense errors ortogràfics. No és fins al cap d’una estona que el soldat se n’adona del què ha fet, i aleshores es dedica a empaitar el blasfem. Si bé a la proesa del nostre rebel li mancava tota consideració artística, ens serveix per il·lustrar una necessitat fonamental de tota persona: l’expressió pública de les seves opinions. En el cas de l’artista, aquestes s’expressen no només amb paraules, sinó també amb colors, textures, espais i materials.

Al llarg de la història els artistes han hagut de lluitar per exhibir les seves obres, ja fos infiltrant-se en les altes esferes socials per a obtenir el reconeixement necessari, treballant per a poderosos que els feien encàrrecs o, en molts altres casos, resignant-se i esperar a què l’interès arrivés. L’artista de carrer, al contrari, no espera a l’espectador ni al mecenes, i surt directament a l’espai públic a imposar la seva obra, la seva particular visó de la realitat, en una actitud que convina egoisme i altruisme per igual. L’artista no demana el nostre consentiment, s’exposa lliurement per a la seva pròpia satisfacció, però tampoc ens demana res a canvi, i omple els nostres espais de color i vida quedant en un quasi bé infranquejable anonimat, donada la seva condició de bèstia nocturna que actua a amagatotis de la llei.

Si bé fins ara els artistes havien gaudit d’una certa permissivitat, sembla ser que cada vegada els resultarà més difícil traslladar les seves manifestacions artístiques al carrer, com a mínim quan no comptin amb el permís de l’autoritat corresponent. Les ordenances cíviques que s’estan aprovant a diversos ajuntaments prohibeixen des de costums tan nostrats com el gargall fins a la pràctica del graffiti, establint multes que poden anar dels 750 als 3000 euros en funció de la superfície que hagi estat pintada. En el cas de cartells o enganxines, una altra de les eines dels street artists, les prohibicions i les sancions són similars.

La meca de l’street art
Barcelona s’ha convertit en una espècie de meca dels artistes de carrer, fet que es pot apreciar especialment al casc antic de la ciutat. Junt amb els murals, graffitis i altres formes d’expressió, l’alt nombre de pintades sense voluntat artística (firmes, guixades) han aixecat queixes entre els veïns i comerciants. “Ens han arribat a embrutar l’aparador vàries vegades per setmana, i una vegada inclús vam haver de canviar el vidre perquè era un material que no es podia netejar”, afirma la dependenta d’una botiga de moda als voltants del MACBA, una de les zones on fins fa poc es podia veure treballar als graffiters. Aquests, però, denuncien que amb la nova llei es posin totes les pintades al mateix nivell, sense distingir entre les que es podrien considerar vandalisme i les que són clares peces d’art. A més, també denuncien la constant desaparició d’espais on puguin crear les seves obres sense necessitat d’embrutar façanes, com el ja clàssic mur de davant del Centre de Cultura Contemporànea (derrocat per la finalització d’unes obres) o les parets dels Jardins de les Tres Xemeneies, que recentment han estat pintades de gris tapant tots els murals existents.

Si fins fa poc molts d’aquests artistes arribaven a Barcelona amb el desig de crear, ara es pregunten com s’ho faran per esquivar la llei. Clean, un artista amb més de 10 anys de trajectòria, és dels que no té pensat abandonar i afirma que “això farà que alguns abandonin, però molts d’altres buscarem noves formes d’expressar-nos i de treure les nostres obres al carrer. És terrible que que la gent que viu a la ciutat sigui bombardejat amb anuncis de Coca-Cola i tot tipus de publicitat que l’incita a consumir. Necessitem coses més humanes que siguin agradables pels nens i avis, espais que reflexin la seva pròpia història”.

Art generós i viu
L’art al carrer es podria qualificar com una mostra de generositat per part de l’artista, que decideix compartir la seva obra sense rebre res material a canvi. A diferència de l’art habitual, entès com una mercaderia que es compra i es ven (i normalment a preus poc assequibles), una pintura a la via pública pot ser contemplada per igual per tothom. La possibilitat d’interaccionar amb l’artista també és més gran, ja que aquest no treballa a l’estudi sinó a camp obert, on tant pot ser elogiat com increpat. En aquesta acció, s’exposa a sí mateix i el seu art, trencant la barrera protectora que normalment protegeix l’artista, que treballa sol i sense interferències externes.

L’art al carrer també és viu, ja que es mou i es transforma. El caràcter efímer de les obres les converteix en quelcom que es pot apreciar durant poc temps, pel què l’artista ha d’estar buscant nous espais i noves formes continuament. L’espectador, per altra banda, també pot gaudir de més estils i autors en un mateix espai, i anar imaginant l’intinerari de l’artista a partir de la seva presència en diferents zones de la ciutat.

Si bé l’street art existeix des de fa vàries décades, cada cop més el podriem entendre com l’art contemporani per excelència, ja que és global, mòbil, canviant i, fins i tot, interactiu. Seria una llàstima que tot això desaparegués a cop de civisme.

----------------------------------------------------------------------------------------------------

Entrevista a Frederik Hesseldahl, artista danès, 27 anys.

P: Què et va fer venir a Barcelona?

R: Vaig venir a Barcelona perquè duia molts anys pintant i volia trobar un lloc on poder treballar el meu propi estil i expandir els meus horitzons. Sempre he vist Barcelona com un lloc amb molts colors, i vàris amics m’han recomenat venir ja que pots trobar moltes formes artístiques pel carrer i diferents llenguatges visuals. A moltes ciutats la tendència és anar cap al text i el grafitti normal, però a Barcelona hi ha un altre llenguatge més centrat en personatges i amb contingut més polític. Jo volia ser part d’aquest moviment i intentar crear obres d’aquest estil.

P: Has sentit a parlar de la nova normativa?

R: Quan vaig saber que s’havia aprovat una normativa per treure els graffitis va ser com un cop de puny a l’estòmac. Vaig pensar “com poden fer això?”. És un dels llocs d’Europa més coneguts pel seu carisma artístic i una de les raons peer les que moltes persones venen aquí és per tots aquests colors i edificis bonics. Aquí hi ha Picasso, Gaudí. Anar pel carrer i poder veure tot tipus de llenguatges visuals és quelcom molt carismàtic. M’encanta poder llegir petites històries pel carrer, les opinions d’allò que no els agrada, penso que és molt divertit.

P: I a més ho fan gratuïtament...

R: Compartir el teu art és un dels grans conceptes en el graffiti. Tu fas el que t’agrada i ho mostres. Ho fas per contribuir d’alguna manera, i no n’esperes aplaudiments ni diners. Ho fas per decorar el teu propi món i el dels altres. És podria considerar una galeria d’art oberta. Molta gent s’atura quan et veu i et fa fotos, i et pregunta què fas i s’interessa per la història que vols explicar. Però ara tot això ja no es podrà fer.

P: Cal replantejar l’street art?

R: Em sembla que hi pot haver diferents actituds. Segurament alguns es tiraran enrera per evitar multes i enfrontaments. D’altres s’ho pendran com una lluita contra el gris imperant de la ciutat, amb l’esperança que això arribi a la gent corrent i canvï la seva opinió política sobre el tema. Això està passant a moltes capitals europees, totes estan tendint cap a la mateixa normalitat. No volen art creatiu, tan sols anuncis de grans empreses que puguin pagar per l’espai públic. S’està arribant a un punt on un comité decideix què pots penjar al balcó i què no.

P: I tu què faràs?

R: Jo m’ho prenc com un repte. Potser em dedico a pintar escultures a casa i les planto al mig d’una plaça perquè la gent les vegi. No m’agrada el gris, m’agraden els colors, i les normes que limiten l’expressivitat de la gent em semblen ridícules. És absurd haver de demanar permís per fer una escultura a l’espai públic.